All posts by Quim

Campanya de micromecenatge pel llibre Oil Crash

ca.alt es gb

Els doctors Jordi Solé i Francesc Sardà han escrit un llibre divulgatiu sobre la crisi energètica anomenat Per què aquesta crisi no acabarà mai?

Per què la crisi no acabarà mai?
Per què la crisi no acabarà mai?

El llibre (amb una edició en català i una altra en castellà) posa de manifest com l’actual societat globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic per la incapacitat de continuar augmentant l’extracció de combustibles fòssils. Els autors justifiquen la necessitat de replantejar-se el model econòmic per a adaptar-se a la nova situació.

La campanya de micromecenatge té l’objectiu de recaptar 2000 euros perque l’editorial Laertes el publiqui i faci la distribució per l’estat espanyol i Amèrica llatina.

Passat el pic

ca.alt es gb

Per Richard Heinberg, originalment publicat el 31 de gener del 2015 pel Post Carbon Institute. Traducció: Quim.

Fa gairebé 17 anys, el modern moviment del pic del petroli es va iniciar amb la publicació de “La fi del petroli barat“, escrit pels geòlegs de petroli Colin Campbell i Jean Laherrère en l’edició de març del 1998 de la revista Scientific American. Campbell va encunyar el terme “pic del petroli” per descriure el moment inevitable en què la indústria petroliera mundial arribaria al seu màxim històric de producció de petroli. A partir de llavors, la producció disminuiria a mesura que la qualitat general dels recursos disponibles s’anés deteriorant, i pels retorns decreixents de les inversions. Llevat que la societat hagués reduït dràsticament i de forma proactiva la seva dependència del petroli, el resultat seria una sèrie de sacsejades econòmiques que devastaria les societats industrials.

Campbell estimà que la producció mundial de petroli convencional assoliria el seu màxim en algun moment abans de l’any 2010. En publicacions posteriors, Laherrère va afegir que el pic de petroli convencional faria que els preus pugessin, creant l’incentiu per desenvolupar més recursos petroliers no convencionals. El resultat seria un pic posterior de “tots els combustibles líquids”, que ell estimà que tindria lloc al voltant de l’any 2015.

Avui podríem estar molt a prop d’aquest segon pic. Avançant-se lleugerament a les previsions, la producció de petroli convencional va començar a davallar el 2005, donant lloc a uns anys de preus rècord -que han portat a la indústria a desenvolupar tecnologies per extreure sorres de quitrà i petroli d’esquist, i també ha incentivat els EUA i el Brasil per començar a produir grans quantitats de biocombustibles. Però els alts preus del petroli també han anat afeblint gradualment les economies de les nacions industrials que depenen del petroli, reduint la seva demanda de combustibles líquids. La diferència generada entre la creixent oferta i la moderació de la demanda s’ha traduït en un excés temporal del mercat i la caiguda dels preus del petroli.

Al seu torn, la davallada dels preus obliga a la indústria a reduir les perforacions. Com a resultat de l’augment de les plataformes ocioses, és probable que la producció mundial de cru es redueixi en l’últim semestre del 2015 o cap el primer semestre del 2016. Però, malgrat una recuperació dels preus com a resultat de la caiguda de la producció, poques possibilitats hi haurà de que la producció torni a la seva tendència ascendent, ja que la bombolla del petroli d’esquist dels EUA explotarà al voltant de 2016 en tot cas. I els bancs, un cop escaldats pel seu suport onerós a uns projectes de perforació marginament rendibles, és poc probable que tornin a saltar de nou a l’arena de les no convencionals amb els ulls clucs.

Irònicament, al mateix temps que la taxa de producció mundial dels combustibles líquids es troba a prop de creuar la seva cresta, anem escoltant que les advertències del pic del petroli han estat equivocades des d’un bon principi. El món es troba enmig d’un excés d’oferta i els preus estan disminuint, ens recorden els incansables optimistes dels recursos. Sens dubte, això refuta aquests pessimistes profetes dels perills! No obstant això, com el veterà comentarista peakoiler Ron Patterson assenyala:

El pic del petroli serà el moment en què es produeixi més petroli que mai a la història del món, i que mai es tornarà a produir. És molt més probable que aquest període sigui considerat com un moment d’excés de petroli en lloc d’un temps de la seva escassetat.

D’aquí a un parell d’anys, aquells que hem passat la major part de les últimes dues dècades advertint sobre l’imminent pic podrem veure la vindicació de les dades, si no de l’opinió pública. Hem de preparar-nos per gaudir? No entra dins dels meus plans. Després de tot, el propòsit de l’exercici no era el de guanyar punts, sinó el d’advertir a la societat. Estàvem tractant de canviar el sistema industrial de tal manera que es reduís la magnitud de xoc econòmic. No hi ha senyals que ho haguem aconseguit. La major part dels nostres esforços han estat per fer-nos sentir; el nostre impacte real sobre la política energètica ha estat mínim.

No hi ha motiu de vergonya en això: el joc no el vam fer nosaltres. Els economistes professionals, que tenen un domini absolut sobre les polítiques dels governs, segueixen insistint amb fermesa que l’energia és un ingredient totalment substituïble de l’economia, i que l’esgotament de recursos no planteja cap límit al creixement econòmic. Creient que això és cert, els responsables polítics han tingut els dits perfectament encastats a les orelles.

Un cínic podria concloure que ara és un bon moment per als veterans del pic petroli per cantar victòria, arrecerar-se, i veure com es desenvolupa la tragèdia. No obstant això, pels participants seriosos en la discussió és aquí on comença la veritable feina.

Durant aquests últims 17 anys, en els que el debat del pic del petroli va regirar els experts en energia, el canvi climàtic va sorgir com una amenaça a la supervivència dels ecosistemes, proporcionant una altra raó de pes per reduir la nostra dependència no només en petroli, sinó de tots els combustibles fòssils. No obstant això, la resposta del món a la qüestió del clima ha estat més o menys la mateixa que pel pic del petroli: negació i xerrameca.

Avui en dia, la societat està a punt de començar la seva inevitable, punyent adaptació a una reducció de disponibilitat energètica i de mobilitat, al mateix temps que els impactes del canvi climàtic incitat pels combustibles fòssils comencen a colpejar les llars. Com contribuirem, aquells que hem passat els darrers anys en mode advertència, en aquest nou i crucial capítol del drama humà que es desenvoluparà?

Tot i la incapacitat del peakoilers per canviar les polítiques de govern, el nostre projecte no ha estat, ni de lluny, una pèrdua de temps o esforç. El món està millor avui del que hauria estat si no haguéssim fet res, encara que clarament no tan bé com ens hagués agradat. Uns pocs milions de persones han entés el missatge, i almenys desenes de milers han canviat les seves vides i estaran millor preparades pel que ha de venir. Es podria dir el mateix per a l’activisme climàtic.

Si el nostre objectiu principal durant els últims 17 anys ha estat el d’alertar al món sobre els desafiaments que s’acosten, ara és el de fomentar l’adaptació als canvis fonamentals en marxa. Les preguntes que ara hem de plantejar-nos són:

  • Com podem ajudar a millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local, en el supòsit que tindrem poc o cap accés a les regnes de la política nacional?
  • Com podem ajudar a la societat a adaptar-se al canvi climàtic, mentre bastim unes infraestructures d’energia amb zero emissions?
  • Com podem ajudar a adaptar el consum d’energia de la societat a les quantitats i qualitats d’energia que les fonts renovables seran realment capaces de proporcionar?

Hem d’assumir que haurem de portar aquest treball a terme enmig de l’acceleració de la decadència econòmica, el desequilibri ecològic, i de crisis periòdiques, lluny de les condicions ideals de treball.

D’altra banda, hi ha la possibilitat que la crisi actuï a favor nostre. A mesura que s’alterin les seves rutines i expectatives, moltes persones poden estar obertes a noves explicacions sobre la seva situació i a nous comportaments que els ajudi a adaptar-se a una pobresa energètica i monetària. El nostre repte serà el d’emmarcar persuasivament l’evolució dels esdeveniments en termes d’ecologia (energia, hàbitat, població) en comptes dels termes polítics convencionals (de bons i dolents), i per a oferir solucions pràctiques als creixents problemes quotidians de supervivència -solucions que redueixin els problemes ecològics en lloc d’empitjorar-los. El nostre objectiu no ha de ser el de preservar les societats industrials o els estils de vida de la classe mitjana tal com els hem conegut (això és impossible de totes maneres), sinó oferir una “manera de decreixement pròsper”, com Howard Odum ho va expressar, preservant a la vegada qualsevol bé culturals que pugui ser rescatat i que mereixi l’esforç.

Igual que amb els nostres recents esforços per advertir a la societat sobre el pic del petroli, no hi ha cap garantia d’èxit. Però és el que cal fer.

Darrera Crida

ca.alt es gb

Aquesta setmana ha sortit a la llum un manifest anomenat Darrera Crida que fa una crida sobre la impossibilitat de seguir aludint el creixement economic (amb o sense l’etiqueta de sostenible, verd, o cap altre adjectiu) com a paradigme social.

La part interesant del manifest és que emfatitza que les mesures de llarg abast cap a una societat sostenible només es poden començar a bastir a partir de les institucions polítiques. Com a individus, podem fer més pel planeta mitjançant els nostres vots que no només amb el reciclatge o l’estalvi energètic a nivell familiar. Podeu llegir el manifest i adherir-vos a la pàgina Ultima LLamada (manifiesto).Ultiuma LLamada

Quim

Enterrant la veritat

ca.alt es gb

No hi ha recepta màgica per a evitar les conseqüències que se’n derivaran del pic del petroli. El que sí que podem fer (com a individus i com a societat) és intentar minimitzar els seus efectes. D’entre les accions que sovint es proposen, aquí me’n faig ressò de dues: repoblació forestal i conscienciació.

Sobre la primera, només dir que en el futur serem més pobres. No només serem pobres individualment, sinó fins i tot com a país. I la pobresa és una trampa de la qual és difícil de sortir-se’n. Però com a país hi ha una cosa pitjor que la de ser pobres. I és ser pobres i desforestats. Erosió, pèrdua d’aigua dolça, pèrdua de matèries primeres, pèrdua de biodiversitat són algunes de les nefastes conseqüències que ens afecten si el nostre paisatge és desforesta. De fet, una de les vies ràpides cap a una activitat agrícola sostenible és la combinació de conreus, matolls i arbres (Agroforesteria). L’horitzó de pobresa que tenim al davant fa que la protecció del medi ambient sigui, ara més que mai, essencial per a intentar una existència digna.

L’objectiu primari de l’associació Oil Crash Observatori és el de conscienciar la societat del impacte que l’inevitable exhauriment dels recursos fòssils provoca i provocarà en la nostra societat. Però curiosament, l’actual era de la comunicació coexisteix amb l’era de la ignorància. Tenim accés a un flux elèctric, a ordinadors, a telèfons intel.ligents, etc. sense saber ni com funcionen, ni on s’han fet, ni com reparar-los. I això lliga profundament amb la desprotecció del medi ambient.

Si no sabem ni on, ni com, ni qui ha manufacturat el que utilitzem, mengem, bevem o portem posat, com podem ser conscients de l’impacte mediambiental de la nostra manera de viure? Se’ns escapa. I cada vegada se’ns escaparà més.

Com es fa ressò el diari The Guardian, en una noticia del 16 d’abril del 2014, mai no havia estat tan important protegir el medi ambient arreu del món, però mai havia estat tan mortal.  En la darrera dècada, el número d’assassinats d’activistes que defensaven el medi ambient es va multiplicar per tres. Si l’any 2002 van morir assassinats 51 activistes, l’any 2012 van ser 147. En deu anys gairebé 1000 activistes han mort o desaparegut mentre denunciaven la desforestació, la destrucció o espoli del seus recursos naturals. Només 10 casos han estat jutjats.

Aquestes xifres li treuen qualsevol nota graciosa al fet de que cada nord-americà necessita més de 19 tones de matèries primeres per a mantenir el seu nivell de vida. I nosaltres? Som conscients del que hi ha al darrera de les nostres activitats més mundanes? D’on ve el combustible del nostre cotxe? Com s’ha generat l’electricitat que mou els nostres trens? D’on venen els pits de pollastre del nostre dinar? D’on venen les verdures de les nostres amanides? Qui ha fabricat el nostre mòbil? On van a parar les nostres deixalles electròniques? Quan llencem un plàstic o una burilla al carrer, on van a parar? Per què el xampú té tants productes químics?

Precisament, el fet de que ignorem les respostes a aquest tipus de preguntes és una de les raons de que els medis de comunicació es fassin tan poc ressò, no només de la impunitat amb la que ben conegudes multinacionals espolien els recursos d’altres parts del planeta, sinó també de la impunitat de les mesures que  utilitzen per a silenciar aquest espoli. Evidentment, en un context de pic dels recursos fòssils, la pressió sobre el medi continuarà augmentant els propers anys (per exemple, en forma de Fracking sense anar més lluny). Dependrà de tots de que es faci impunement o no. Concienciació del com vivim és el primer pas per a protegir el medi ambient i aquells que vetllen per ell.

Per a més informació: Global Witness (i en castellà).

Quim