Category Archives: Uncategorized

Campanya de micromecenatge pel llibre Oil Crash

ca.alt es gb

Els doctors Jordi Solé i Francesc Sardà han escrit un llibre divulgatiu sobre la crisi energètica anomenat Per què aquesta crisi no acabarà mai?

Per què la crisi no acabarà mai?
Per què la crisi no acabarà mai?

El llibre (amb una edició en català i una altra en castellà) posa de manifest com l’actual societat globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic per la incapacitat de continuar augmentant l’extracció de combustibles fòssils. Els autors justifiquen la necessitat de replantejar-se el model econòmic per a adaptar-se a la nova situació.

La campanya de micromecenatge té l’objectiu de recaptar 2000 euros perque l’editorial Laertes el publiqui i faci la distribució per l’estat espanyol i Amèrica llatina.

Passat el pic

ca.alt es gb

Per Richard Heinberg, originalment publicat el 31 de gener del 2015 pel Post Carbon Institute. Traducció: Quim.

Fa gairebé 17 anys, el modern moviment del pic del petroli es va iniciar amb la publicació de “La fi del petroli barat“, escrit pels geòlegs de petroli Colin Campbell i Jean Laherrère en l’edició de març del 1998 de la revista Scientific American. Campbell va encunyar el terme “pic del petroli” per descriure el moment inevitable en què la indústria petroliera mundial arribaria al seu màxim històric de producció de petroli. A partir de llavors, la producció disminuiria a mesura que la qualitat general dels recursos disponibles s’anés deteriorant, i pels retorns decreixents de les inversions. Llevat que la societat hagués reduït dràsticament i de forma proactiva la seva dependència del petroli, el resultat seria una sèrie de sacsejades econòmiques que devastaria les societats industrials.

Campbell estimà que la producció mundial de petroli convencional assoliria el seu màxim en algun moment abans de l’any 2010. En publicacions posteriors, Laherrère va afegir que el pic de petroli convencional faria que els preus pugessin, creant l’incentiu per desenvolupar més recursos petroliers no convencionals. El resultat seria un pic posterior de “tots els combustibles líquids”, que ell estimà que tindria lloc al voltant de l’any 2015.

Avui podríem estar molt a prop d’aquest segon pic. Avançant-se lleugerament a les previsions, la producció de petroli convencional va començar a davallar el 2005, donant lloc a uns anys de preus rècord -que han portat a la indústria a desenvolupar tecnologies per extreure sorres de quitrà i petroli d’esquist, i també ha incentivat els EUA i el Brasil per començar a produir grans quantitats de biocombustibles. Però els alts preus del petroli també han anat afeblint gradualment les economies de les nacions industrials que depenen del petroli, reduint la seva demanda de combustibles líquids. La diferència generada entre la creixent oferta i la moderació de la demanda s’ha traduït en un excés temporal del mercat i la caiguda dels preus del petroli.

Al seu torn, la davallada dels preus obliga a la indústria a reduir les perforacions. Com a resultat de l’augment de les plataformes ocioses, és probable que la producció mundial de cru es redueixi en l’últim semestre del 2015 o cap el primer semestre del 2016. Però, malgrat una recuperació dels preus com a resultat de la caiguda de la producció, poques possibilitats hi haurà de que la producció torni a la seva tendència ascendent, ja que la bombolla del petroli d’esquist dels EUA explotarà al voltant de 2016 en tot cas. I els bancs, un cop escaldats pel seu suport onerós a uns projectes de perforació marginament rendibles, és poc probable que tornin a saltar de nou a l’arena de les no convencionals amb els ulls clucs.

Irònicament, al mateix temps que la taxa de producció mundial dels combustibles líquids es troba a prop de creuar la seva cresta, anem escoltant que les advertències del pic del petroli han estat equivocades des d’un bon principi. El món es troba enmig d’un excés d’oferta i els preus estan disminuint, ens recorden els incansables optimistes dels recursos. Sens dubte, això refuta aquests pessimistes profetes dels perills! No obstant això, com el veterà comentarista peakoiler Ron Patterson assenyala:

El pic del petroli serà el moment en què es produeixi més petroli que mai a la història del món, i que mai es tornarà a produir. És molt més probable que aquest període sigui considerat com un moment d’excés de petroli en lloc d’un temps de la seva escassetat.

D’aquí a un parell d’anys, aquells que hem passat la major part de les últimes dues dècades advertint sobre l’imminent pic podrem veure la vindicació de les dades, si no de l’opinió pública. Hem de preparar-nos per gaudir? No entra dins dels meus plans. Després de tot, el propòsit de l’exercici no era el de guanyar punts, sinó el d’advertir a la societat. Estàvem tractant de canviar el sistema industrial de tal manera que es reduís la magnitud de xoc econòmic. No hi ha senyals que ho haguem aconseguit. La major part dels nostres esforços han estat per fer-nos sentir; el nostre impacte real sobre la política energètica ha estat mínim.

No hi ha motiu de vergonya en això: el joc no el vam fer nosaltres. Els economistes professionals, que tenen un domini absolut sobre les polítiques dels governs, segueixen insistint amb fermesa que l’energia és un ingredient totalment substituïble de l’economia, i que l’esgotament de recursos no planteja cap límit al creixement econòmic. Creient que això és cert, els responsables polítics han tingut els dits perfectament encastats a les orelles.

Un cínic podria concloure que ara és un bon moment per als veterans del pic petroli per cantar victòria, arrecerar-se, i veure com es desenvolupa la tragèdia. No obstant això, pels participants seriosos en la discussió és aquí on comença la veritable feina.

Durant aquests últims 17 anys, en els que el debat del pic del petroli va regirar els experts en energia, el canvi climàtic va sorgir com una amenaça a la supervivència dels ecosistemes, proporcionant una altra raó de pes per reduir la nostra dependència no només en petroli, sinó de tots els combustibles fòssils. No obstant això, la resposta del món a la qüestió del clima ha estat més o menys la mateixa que pel pic del petroli: negació i xerrameca.

Avui en dia, la societat està a punt de començar la seva inevitable, punyent adaptació a una reducció de disponibilitat energètica i de mobilitat, al mateix temps que els impactes del canvi climàtic incitat pels combustibles fòssils comencen a colpejar les llars. Com contribuirem, aquells que hem passat els darrers anys en mode advertència, en aquest nou i crucial capítol del drama humà que es desenvoluparà?

Tot i la incapacitat del peakoilers per canviar les polítiques de govern, el nostre projecte no ha estat, ni de lluny, una pèrdua de temps o esforç. El món està millor avui del que hauria estat si no haguéssim fet res, encara que clarament no tan bé com ens hagués agradat. Uns pocs milions de persones han entés el missatge, i almenys desenes de milers han canviat les seves vides i estaran millor preparades pel que ha de venir. Es podria dir el mateix per a l’activisme climàtic.

Si el nostre objectiu principal durant els últims 17 anys ha estat el d’alertar al món sobre els desafiaments que s’acosten, ara és el de fomentar l’adaptació als canvis fonamentals en marxa. Les preguntes que ara hem de plantejar-nos són:

  • Com podem ajudar a millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local, en el supòsit que tindrem poc o cap accés a les regnes de la política nacional?
  • Com podem ajudar a la societat a adaptar-se al canvi climàtic, mentre bastim unes infraestructures d’energia amb zero emissions?
  • Com podem ajudar a adaptar el consum d’energia de la societat a les quantitats i qualitats d’energia que les fonts renovables seran realment capaces de proporcionar?

Hem d’assumir que haurem de portar aquest treball a terme enmig de l’acceleració de la decadència econòmica, el desequilibri ecològic, i de crisis periòdiques, lluny de les condicions ideals de treball.

D’altra banda, hi ha la possibilitat que la crisi actuï a favor nostre. A mesura que s’alterin les seves rutines i expectatives, moltes persones poden estar obertes a noves explicacions sobre la seva situació i a nous comportaments que els ajudi a adaptar-se a una pobresa energètica i monetària. El nostre repte serà el d’emmarcar persuasivament l’evolució dels esdeveniments en termes d’ecologia (energia, hàbitat, població) en comptes dels termes polítics convencionals (de bons i dolents), i per a oferir solucions pràctiques als creixents problemes quotidians de supervivència -solucions que redueixin els problemes ecològics en lloc d’empitjorar-los. El nostre objectiu no ha de ser el de preservar les societats industrials o els estils de vida de la classe mitjana tal com els hem conegut (això és impossible de totes maneres), sinó oferir una “manera de decreixement pròsper”, com Howard Odum ho va expressar, preservant a la vegada qualsevol bé culturals que pugui ser rescatat i que mereixi l’esforç.

Igual que amb els nostres recents esforços per advertir a la societat sobre el pic del petroli, no hi ha cap garantia d’èxit. Però és el que cal fer.

Darrera Crida

ca.alt es gb

Aquesta setmana ha sortit a la llum un manifest anomenat Darrera Crida que fa una crida sobre la impossibilitat de seguir aludint el creixement economic (amb o sense l’etiqueta de sostenible, verd, o cap altre adjectiu) com a paradigme social.

La part interesant del manifest és que emfatitza que les mesures de llarg abast cap a una societat sostenible només es poden començar a bastir a partir de les institucions polítiques. Com a individus, podem fer més pel planeta mitjançant els nostres vots que no només amb el reciclatge o l’estalvi energètic a nivell familiar. Podeu llegir el manifest i adherir-vos a la pàgina Ultima LLamada (manifiesto).Ultiuma LLamada

Quim

Enterrant la veritat

ca.alt es gb

No hi ha recepta màgica per a evitar les conseqüències que se’n derivaran del pic del petroli. El que sí que podem fer (com a individus i com a societat) és intentar minimitzar els seus efectes. D’entre les accions que sovint es proposen, aquí me’n faig ressò de dues: repoblació forestal i conscienciació.

Sobre la primera, només dir que en el futur serem més pobres. No només serem pobres individualment, sinó fins i tot com a país. I la pobresa és una trampa de la qual és difícil de sortir-se’n. Però com a país hi ha una cosa pitjor que la de ser pobres. I és ser pobres i desforestats. Erosió, pèrdua d’aigua dolça, pèrdua de matèries primeres, pèrdua de biodiversitat són algunes de les nefastes conseqüències que ens afecten si el nostre paisatge és desforesta. De fet, una de les vies ràpides cap a una activitat agrícola sostenible és la combinació de conreus, matolls i arbres (Agroforesteria). L’horitzó de pobresa que tenim al davant fa que la protecció del medi ambient sigui, ara més que mai, essencial per a intentar una existència digna.

L’objectiu primari de l’associació Oil Crash Observatori és el de conscienciar la societat del impacte que l’inevitable exhauriment dels recursos fòssils provoca i provocarà en la nostra societat. Però curiosament, l’actual era de la comunicació coexisteix amb l’era de la ignorància. Tenim accés a un flux elèctric, a ordinadors, a telèfons intel.ligents, etc. sense saber ni com funcionen, ni on s’han fet, ni com reparar-los. I això lliga profundament amb la desprotecció del medi ambient.

Si no sabem ni on, ni com, ni qui ha manufacturat el que utilitzem, mengem, bevem o portem posat, com podem ser conscients de l’impacte mediambiental de la nostra manera de viure? Se’ns escapa. I cada vegada se’ns escaparà més.

Com es fa ressò el diari The Guardian, en una noticia del 16 d’abril del 2014, mai no havia estat tan important protegir el medi ambient arreu del món, però mai havia estat tan mortal.  En la darrera dècada, el número d’assassinats d’activistes que defensaven el medi ambient es va multiplicar per tres. Si l’any 2002 van morir assassinats 51 activistes, l’any 2012 van ser 147. En deu anys gairebé 1000 activistes han mort o desaparegut mentre denunciaven la desforestació, la destrucció o espoli del seus recursos naturals. Només 10 casos han estat jutjats.

Aquestes xifres li treuen qualsevol nota graciosa al fet de que cada nord-americà necessita més de 19 tones de matèries primeres per a mantenir el seu nivell de vida. I nosaltres? Som conscients del que hi ha al darrera de les nostres activitats més mundanes? D’on ve el combustible del nostre cotxe? Com s’ha generat l’electricitat que mou els nostres trens? D’on venen els pits de pollastre del nostre dinar? D’on venen les verdures de les nostres amanides? Qui ha fabricat el nostre mòbil? On van a parar les nostres deixalles electròniques? Quan llencem un plàstic o una burilla al carrer, on van a parar? Per què el xampú té tants productes químics?

Precisament, el fet de que ignorem les respostes a aquest tipus de preguntes és una de les raons de que els medis de comunicació es fassin tan poc ressò, no només de la impunitat amb la que ben conegudes multinacionals espolien els recursos d’altres parts del planeta, sinó també de la impunitat de les mesures que  utilitzen per a silenciar aquest espoli. Evidentment, en un context de pic dels recursos fòssils, la pressió sobre el medi continuarà augmentant els propers anys (per exemple, en forma de Fracking sense anar més lluny). Dependrà de tots de que es faci impunement o no. Concienciació del com vivim és el primer pas per a protegir el medi ambient i aquells que vetllen per ell.

Per a més informació: Global Witness (i en castellà).

Quim

Taxa de Retorn Energètica (TRE, EROEI) (disculpeu només en castellà)

Anteriormente, en este blog y en otros ya se ha hablado y discutido sobre la tasa de retorno energética (TRE, o en inglés Energy Returned over Energy Invested, EROEI). Una búsqueda en la red dirige principalmente a documentos muy técnicos o a la entradas de la wikipedia de dicho concepto. Sin embargo, esos artículos así como la gran mayoría de enlaces que se pueden encontrar, nos llevan siempre a definiciones matemáticas de dicho concepto y por tanto requieren de un cierto proceso de abstracción. Aquí voy a tratar de introducir dicho concepto de manera más gráfica primero, que en mi opinión, facilita su comprensión sin ningún grado de abstracción y a continuación entraré en las sencillas expresiones matemáticas para que se entiendan sus consecuencias, aunque de ésto, como ya he dicho, ya se ha hablado mucho más anteriormente. Lo que voy a contar puede resultar bastante elemental para muchos lectores, discúlpenme, pero las reticencias de ciertas personas sobre el concepto de la TRE y otros potenciales lectores no familiarizados con dicho concepto, me han motivado a pensar esta elemental presentación.

La mejor manera de entender el concepto del TRE es pensar en un ser vivo. Un ser vivo (heterótrofo), no necesariamente racional, necesita energía en forma de nutrientes para sobrevivir. La energía que le proporciona el metabolismo de esos nutrientes se procesa en el organismo (Ep) y se utiliza para mantenerse vivo, reproducirse, socializar (Eu) y una parte debe destinarla a buscar más recursos (Ei):

eroei

Evidentemente si el recurso es escaso, bien porque hay poco de por sí o bien porque hay competencia con otros seres vivos, se puede llegar a una situación donde gran parte del tiempo y energía se invierte en buscar recursos y si éste es suficientemente escaso puede representar la extinción.

Las sociedades humanas son conjuntos de seres vivos que necesitan energía para sobrevivir, pero que su compleja estructura social les lleva a consumir grandes cantidades de energía para socializar. Si nos centramos en el proceso de obtención de energía de nuestra sociedad, no sólo la analogía es evidente sino que es el resultado de los principios básicos de la Física. Un posible esquema serían las figuras siguientes:

eroei-fosil1

El proceso de obtención de energía útil (Eu) se realiza a través de una planta o sistema de transformación sea renovable o no. De forma genérica las energías fósiles aprovechan la energía almacenada en el recurso (gas, petróleo, uranio) y las energías renovables se basan en transformar energía de un tipo a otro (i.e. cinética-eléctrica, térmica-eléctrica, etc.). Estrictamente hablando ambas transforman un tipo de energía a otro; en el caso de las fósiles se aprovecha la entalpía de formación del recurso. En cualquier caso según el diagrama de las figuras anteriores e introduciendo la tasa de retorno energética ε como el cociente de Ep y Ei, se cumple que:

Definición de EROEI, Balance de Energía

obtenemos con simples matemáticas elementales

Ratio de energía

Bien vamos a representar Eu/Ep en función de ε (nótese que hemos cambiado el rango de las abcisas de forma decreciente)

En definitiva si los valores de la tasa de retorno son altos prácticamente la energía útil es la misma que la que resulta del proceso (Eu/ Ep ~ 1, es decir Eu ~ Ep) e independiente de si la TRE vale 30 o 80. En cambio si bajamos de aproximadamente 10 vemos que un cambio pequeño de la tasa de retorno produce variaciones significativas de la energía útil resultante. Si ε = 1, tenemos el caso en que toda la energía útil se utiliza para seguir obteniendo el recurso.

Aunque el concepto es claro y diáfano su cálculo es complejo, y se encuentran discrepancias entre los valores que se obtienen para cada una de las formas de energía (véase a modo de ejemplo las referencias y valores de la tabla que se encuentra en la wikipedia española o en la versión inglesa). Las discrepancias solamente pueden venir de las “fronteras” del cálculo; es decir básicamente qué consideramos a la hora de calcular Ei, Eu, Ep. Podríamos imputar no sólo todos los procesos de producción de las infraestructuras, transporte etc. sino también el capital humano necesario para ello, etc. En cualquier caso si se mantiene la misma frontera para todos los sistemas las tasas debieran ser equivalentes.

En un forum-debate en el que participé recientemente, un miembro destacado de una importante asociación ecologista me indicó, que no se podía comparar las TRE de los fósiles con las renovables porque en las fósiles había que incluir la energía de la fotosíntesis de las plantas, que posteriormente se transformaron en materia inerte, y que por otros procesos muy largos y complejos produjeron el hidrocarburo o gas. Esto es correcto, pero análogamente si uno quiere llevar esto a la discusión conceptual, evidentemente también habría que incluir en el caso de las energías renovables los procesos que dan lugar a una forma de energía que luego transformamos. Es decir, en el caso por ejemplo de la energía eólica (energía cinética en virtud del movimiento de la atmósfera), deberíamos incluir la energía necesaria para poner dicha atmósfera en movimiento, que luego es el “recurso” o forma de energía que explotamos. Creo que queda claro que por este camino ampliando la frontera de cálculo llegamos hasta el origen de las estrellas. Sin embargo, es lícito pensar en una frontera a partir de la cual solamente necesitamos la intervención humana. En el caso de las energías fósiles los trabajos para extraer el recurso (incluso se podría considerar la energía para buscarlo previamente) y en el caso de las renovables básicamente la construcción y puesta en marcha de los sistemas de transformación energética y/o la fabricación de materiales específicos para ello, que también es válido para las energías fósiles. Ahora bien, puestos de acuerdo en la delimitación de fronteras equivalentes, las TRE son una medida comparable entre sistemas de producción de energía primaria. En general de la literatura existente se aprecian unos valores de TRE para las energías fósiles como el petróleo, carbón y gas que tenían unas tasas grandes inicialmente y que han ido disminuyendo con el tiempo, mientras que ciertas energías renovables tienen unas tasas originalmente más pequeñas aunque algunas pueden aumentar algo con el tiempo.

En dicho forum no se criticaba que las energías renovables tuvieran tasas pequeñas sino que las fósiles fueran mucho más altas ! (incluso algún asistente cuestionó que la tasa de la energía nuclear fuera tan alta como indicaba la bibliografía, aspecto éste con el que estoy completamente de acuerdo). La discusión no es esa y no me dejaron tiempo para argumentarla. La discusión es que el comportamiento teórico de la tasa, es el que es, basado en principios elementales, y tasas bajas de cualquier tipo de energía implican un cierto tipo de obstáculo al desarrollo de la sociedad como la entendemos hoy, ya que invertimos más energía para extraer menos energía útil. Cuando la sociedad ha tenido sistemas energéticos con una tasa suficientemente elevada, como ha podio ser la segunda mitad del siglo XX con las energías fósiles, entonces se ha producido un desarrollo espectacular de la sociedad (bueno de una parte a la que pertenezco !) y tasas bajas implican en el futuro, queramos o no, una sociedad muy diferente a la actual. Es lamentable que algo que emerge de principios básicos se haya podido interpretar y/o se continúe interpretando como un descrédito de las energías renovables (o peor como una supuesta defensa de las energías fósiles). Nada más lejos de la realidad, las tasas de los fósiles están bajando y bajarán rápidamente y las renovables serán bajas de por sí aunque probablemente lleguen a ser constantes en el tiempo. Y luego qué hacemos ?¿

EGL

Para saber más:

  • 2010: Ecological Economics Reviews, Annals of the New York Academy of Sciences, Volume 1185,1–245, en particular el artículo de David J. Murphy y Charles A. S. Hall, Year in review—EROI or energy return on (energy) invested (pages 102–118).